En el curs de la primavera de 19… no em vaig trovar gaire bé i el metge em sugerí de pasar una temporada en un poble quiet, no gaire gran, de mitjana altura, de clima sec. Afegí que Cerinyola potser em comvindria. No m’hi vaig pas pensar gaire, i al cap de poc vaig arribar-hi, disposat a pasar-hi un parell o tres de mesos.
Era un poble com n’hi ha tants en el país, d’aspecte rústic, passablement desgavellat, sense cap element de gràcia perceptible, un miler d’habitants, una videta sense pena ni glòria, dues o tres filatures accionades pel petit riu que passa pel rodal i la agricultura corresponent. Rector, vicari, dos metges –el metge vell i el metge nou-, apotecari, manescal i una petita agencia bancaria dedicada a facilitar el moviment econòmic cerinyolenc. ( )