Carme Torras i Genís

“La mutació sentimental” (Pagès editors, 2008), que així es titula la novel•la, va guanyar el X Premi de Narrativa de Ciència-ficció Manuel de Pedrolo que convoca l’ajuntament de Mataró. Es tracta per tant d’una novel•la de gènere i d’un gènere, a més, que pràcticament desconec. Els experts podran dir a quin corrent s’adscriu el llibre, si té influència d’aquest o aquell altre autor, si aborda qüestions originals o desenvolupa les idees d’un altre. Com jo en sóc un ignorant, només puc dir si la novel•la, estrictament com a tal, funciona; i sí, i tant que funciona.

Ens trobem al segle XXII i la tecnologia sembla haver resolt bona part dels problemes de la Humanitat: el dolor s’ha eradicat, la mort s’oculta darrera d’eufemismes, el sexe és una qüestió merament gimnàstica d’obtenció de plaer i cadascú viu acompanyat d’un robot que literalment et soluciona la vida. Però aquesta societat, aparentment feliç, no és del gust de tothom, hi ha qui creu que el preu que es paga per aquest hedonisme despreocupat és massa alt (si una cosa sé és que darrera de tota bona narració de ciència-ficció, una distopia ensenya les orelles).

D’una banda, alguns dels artífexs de l’aparell tecnològic detecten que estan perdent creativitat, que estan convertint-se en dròpols mentals després de tants anys de dependència de les màquines. De l’altra, un moviment contracultural intenta viure al marge de la tecnologia i recuperar sentiments d’èpoques passades que amb el temps s’han perdut.

En aquest escenari hi arribarà un cos estrany, la Cèlia, una nena vinguda del segle XXI, hibernada a causa d’una malaltia greu que un segle més tard pot ser guarida. El destí d’aquests nens salvats in extremis és l’adopció, un procés que sempre implica bones dosis d’estranyament, però si a més et canvien d’època, l’estranyament és absolut. Cèlia té 13 anys i és més gran que els “adoptats” habituals. Això vol dir que ha arribat impregnada dels trets d’una humanitat passada que li serà difícil d’oblidar. És lògic doncs que tecnòcrates i ludites lluitin per apropiar-se de la seva ànima a la recerca de solucions a la percebuda decadència...

Carme Torras, pel que jo sé, ha dedicat tota la seva carrera laboral (especialment des de la UPC) a acostar el “pensament” de les màquines al de les persones. Per tant, tot el que ens pugui dir sobre els perills de la delegació tecnològica estic segur que serà pertinent i ben fonamentat. La novel•la, en aquest sentit, ofereix abundosos i inesperats motius per la reflexió sobre unes qüestions que ens estan afectant a tots. Qui no ha llegit alguna d'aquestes notícies apocalíptiques en les quals hom es lamenta que la gent no llegeix o que l'escola no fomenta la memorització? La Carme, que prové de la branca de ciències, entenc que defensa un avenç tecnològic adreçat a potenciar l'individu.

Però com que no m’agraden les novel•les de tesi (i aquesta no ho és), la gràcia és que conté també la seva peripècia i el seu misteri. Escrita impecablement bé, només li retrauria el seu afany de retratar tots els punts de vista a cada escena, cosa que em distreu i em dificulta la lectura. Afegiu-hi unes gotes d'humor i de drama per amorosir l'eixutesa dels robots i amb això hi trobareu una novel•la tan entretinguda com reflexiva sobre uns temes ben inusuals a les lletres de casa nostra. Busqueu-la, no us en penedireu.… (más)

Fa uns dies, gràcies a una d’aquestes caramboles que la xarxa afavoreix, vaig reprendre el contacte amb una estimada companya de la facultat. Durant els anys de carrera, la Carme Torras era bona estudiant, seriosa i assenyada, però mostrava també inquietuds que anaven més enllà de l’àmbit estricte de les matemàtiques (virtuts totes elles que sospito que ha conservat). Un cop llicenciada s’havia dedicat a l’apassionant terreny de la robòtica i la intel•ligència artificial. Com que jo vaig optar per especialitzar-me en la tonteria natural, els nostres camins divergiren.
En retrobar-la ara, vaig comprovar que continuava a l’UPC investigant com fer més llestes a les màquines, però em sorprengué agradablement que també hagués publicat dues novel•les: “Pedres de toc” (Columna, 2003), que va rebre el Premi Primera Columna 2003, i “La mutació sentimental” (Pagès editors, 2008), que va rebre el X Premi de Narrativa de Ciència-ficció Manuel de Pedrolo, Mataró 2007.
No n’havia sentit parlar d’elles, ho confesso, però hi ha tantes novetats editorials que és difícil estar al dia. I a sobre, els mitjans d’intoxicació (com els anomena Joan Solà) s’ocupen de repetir com mones les consignes que els hi dicten els grans grups editorials i eclipsen amb les seves promocions qualsevol autor que va per lliure. Per fortuna, podem comptar amb els blocs i amb altra parentela 2.0 per descobrir propostes menys fressades i potser més interessants.
Tot aquest llarg preàmbul per dir-vos que sóc amic de la Carme i que acabo de llegir la seva novel•la “Pedres de tocs” i que, per tant, tot el que pugui dir-ne seran cartes marcades. O sigui que endavant.
Carla és una jove periodista que treballa en període de proves a una empresa que es dedica a escriure biografies per encàrrec. Carla és ambiciosa i ja està cansada de les tasques més mecàniques. Així és com li encomanen escriure sobre la vida de Nydia Aréchiga, una cèlebre coreògrafa en edat de jubilar-se. En realitat són els fills de Nydia els que li ofereixen la biografia com a original regal d’aniversari per a la seva mare. Nydia, d’entrada no rep amb bona disposició el projecte i no fa altra cosa que posar-hi pals a les rodes. Serà la passió que posa Carla per demostrar la seva vàlua professional la que anirà vencent les reticències de la coreògrafa i la que, poc a poc, ens anirà descobrint que en el passat de Nydia hi ha algun punt fosc al qual no vol tornar-hi.
Narrada en estil precís i molt ben estructurat (de “línia clara”, l’anomenaria jo), però amb un vocabulari ric i un grapat de bones metàfores, la novel•la es llegeix amb facilitat i interès gràcies als inesperats girs de la trama i l’esquer de la revelació del misteri final.
Però l’encert més gran és haver centrat la història en la confrontació de dos personatges antitètics: d’un costat la Carla, jove i insegura, racional i familiaritzada amb les noves tecnologies, a la recerca del seu lloc en el món, i de l’altre una Nydia madura, imprevisible, capriciosa, dominant, manipuladora, que creu haver-ho vist tot en aquesta vida. Crec (i aquí és on entren en escena els meus prejudicis) que les dues figures femenines representen dues parts de la personalitat de l’autora, la investigadora matemàtica (Carla) i la creadora (Nydia).
Donat que el llibre es refereix sovint al món de la dansa, és lícit veure en el tira i afluixa d’aquestes dues fortes personalitats una doble coreografia (així ho explicita també la novel•lista en algunes al•lusions). Com en tot bon espectacle, el final durà la resolució de la tensió i una via d’enteniment.
Una molt bona estrena.… (más)