Joanot MartorellReseñas

Versión castellana impresa en Valladolid en 1511.
Colección Clásicos Castellanos nº 188, 189, 190, 191 y 192
Tela editorial símil pasta española con tejuelos en el lomo.
Muy buen estado

Me han gustado varias cosas de este enorme librote. Más que nada, que aquí apenas hay fantasía, en el sentido de que no aparecen gigantes, ni dragones, ni situaciones sobrenaturales, ni siquiera una bruja. Solo hay un par de escenas de este jaez, evidentemente incrustadas en la acción sin que vengan a cuenta, solo porque, imagino yo, Martorell consideraba que eran necesarias. Pero, por lo demás, todos los personajes, las acciones y los escenarios son perfectamente naturales y reconocibles. Tirante es un gran guerrero y un gran caballero, pero es un ser humano, y lo mismo sus enemigos y sus compañeros. Y se dedican a lo que hacen los humanos: pelearse y enamorarse a partes iguales. Eso sí, no se andan con medias tintas. Cuando hay que despachar mandobles la sangre corre que da gusto, cuando hay que meterse mano no se corta nadie ni un pelo, si se trata de soltar parlamentos parecen todos castelares, y cuando toca juerga aquello parece una boda gitana.

Por otro lado, Martorell hace todo lo posible para que el lector esté entretenido. Tras una introducción con la historia de Guillén de Varoic a modo de aperitivo, coloca a su héroe primero como caballero de justas en Bretaña. Después lo envía nada menos que a reconquistar el imperio bizantino, enamorando de paso a la mismísima princesa Carmesina (los escarceos entre estos dos, con la doncella Flordemivida de por medio, son de lo más divertido), para luego conquistar todo el norte de África y acabar casi emperador. Eso sí, el final resulta un tanto abrupto y hasta poco propio de tan gran héroe. No lo destriparé, pero es de lo más vulgar y corriente. El autor utiliza varias tramas paralelas y secundarias que va retomando cada cierto tiempo, y no duda en contar de vez en cuando algún cuento de clavo, como luego hará Cervantes. Por cierto, que la influencia de este libro en el Quijote es más que evidente y ha sido señalada varias veces, desde muchos nombres hasta algunos destellos técnicos. En fin, que esta es una gran novela medieval, caballeresca pero lejos del ciclo artúrico.

TIRANT LO BLANC: VOLUM V

LA PRESA DEL CASTELL

Com Tirant hagué practicat moltes voltes
ab lo Rei Escariano e ab los seus, e anat
e tornat molt sovint ab tota la gent d'armes,
e fon ben cert e véu per experiència la
gran fe que lo rei Escariano dava a l'albanès,
Tirant féu fer una capsa redona de ferro ab
forats poquets entorn, e venguda la
nit que la tració se devia fer, que era la tan
da que l'albanès devia guaitar, posà brases
enceses de carbó dins la capsa, e per los petits
forats hi entrava vent, que no es podia apagar
lo foc, e posà la capsa en un tros de cuiro
embolicada e posà-la's als pits. Com foren
s a la torre de l'esperó per fer la guaita, e sos
companyons estaven bevent, l'albanès
amagà la capsa dins un forat perquè lo foc no
s'apagàs. E tenien alli uns grans tabals,..

TIRANT LO BLANC: VOLUM IV

[TIRANT DEMANA EL MATRIMONI
D'ESTEFANIA AMB DIAFEBUS]

Tirant per voler anar a sa posada davallà
per una escala, e fon en una cambra on trobà
lo Gran Conestable e Estefania e Plaerdemavida
a grans raons. E Tirant s'hi acostà
e dix-los:-Vosaltres, germanes mies, ¿de
què parlau?-

Senyor-respòs Estefania-, de la poca amor
que la Princesa en aquest cas de
vostra partida mostra a vostra senyoria, aixi
com ella se deuria esforçar, ara més que
jamés, en fer-vos festa ab amor, encara que
ella hi posàs un tros de sa honor. Aprés,
senyor, parlàvem què serà de mi si vosaltres
partiu. Car l'Emperadriu me dix anit: "Estefania,
tu ames". Jo torní roja e vergonyosa, e
abaixi los meus ulls en la mia falda...

TIRANT LO BLANC: VOLUM III

[CoM TIRANT REQUERÍ D'AMORS LA
PRINCESA]

ーDigau-me, Tiantr-dix la Princesa

si Déu vos lleixe obtenir lo que desitjau, dieu-
me qui és la senyora qui tant de mal vos fa
passar, que si en cosa neguna vos hi pore
ajudar ho faré de molt bona voluntat, car
molt me tarda de saber-ho.
-:
Tirant posà la mà en la mànega e tragué
l'espill e dix:

-Senyora, la imatge que hi veureu me
pot donar mort o vida. Mane-li vostra alte
sa que em prenga a mercè,-

La Princesa pres prestament un espill e
ab cuitats passos se n'entrà dins la cambra
pensant que hi trobaria alguna dona pintada,
e no hi viu res sinó la sua cara. Llavors
ella hagué plena notícia que per ella se feia...

TIRANT LO BLANC: VOLUM II

EL FERMALL DE LA BELLA AGNES

Digau-me, si plasent vos serà -dix
l'ermità, lo principi e la fi de les armes
que Tirant ha fetes.

Aprés pocs dies, senyor, se segui
que la majestat del senyor Rei e de la
senyora Reina estaven en gran solaç en
mig de la praderia prop del riu, dantsant e
fent moltes festes. E estava allí una
parenta de la Reina, que era nomenada la
Bella Agnès, e era filla del duc de Berrí,
que és la més agraciada donzella que io
jamés haja vist. És veritat que de bellea
la Reina passa a totes quantes són, mas
de gràcia e de gentil loqüela a totes gents
afable, e de grandíssima honestat aquesta
li és semblant, e lliberal més que dona que
jamés haja vist, per ço com les dones la...

EL "TIRANT LO BLANC VOLUM I

BEN poca cosa podem dir de la vida de Joan
Martorell, antor de Tirant lo Blanc; el dia
2 de gener de l'any 1460, el començà d'escriure,
segons diu en la dedicatòria; també diu que
estigué a Anglaterra, i son llibre fa presumir que
era home de viatges i ben entès en coses marineres.
No el pogné acabar. El seu continuador, Marti
Joan de Galba, al colofó diu:

"Ací fineix lo llibre del valerós e estrenu cavaller T
irant lo Blanc, Princep e Cèsar de Imperi grec
de Contestinoble, lo qual fon traduit de
l'anglès en llengua portuguesa e aprés en vulgar
llengua valenciana per lo magnific e virtuós cavaller
mossèn Joanot Martorell, lo qual, per mort
sua no en pogué acabar de traduir sinó les tres
parts. La quarta part, que és la fi del llibre, és
estada traduida a pregàries de la noble senyora
Isabel de Loriç, per lo magnific cavaller mossen...

LLIBRE I i LLIBRE II