[Rosa Font]
El camp de l’ombra (1995), la primera novel-la de Miquel Pairolí, gira al voltant de dos grans temes: el món rural i els canvis que ex-perimenta, i el pas del temps i la mort, sim-bolitzats pel mas Isern i els dos germans que l’habiten: en Salvi i en Joan. Dos temes que s’entrellacen i que desemboquen en el gran objectiu del llibre: presentar l’última baula d’una família (Joan Isern) que s’ha anat extin-gint a poc a poc, i de la qual tan sols queden els records dels últims supervivents.
En la novel·la, hi ha dos personatges que representen el passat i el futur de la ruralia: Joan Isern, home de poques paraules però de pensaments sòlids, i Alícia, neboda de Salvi i de Joan, una noia pintora formada a Barcelo-na, que, convertida en hereva del mas, acaba venent-se’l. I és a través d’aquestes dues veus intercalades que percebem l’esfondrament d’una família i de tot un univers: la veu del narrador en tercera persona que filtra el punt de vista d’Alícia, i el dietari de Joan, del qual es consignen uns dies esparsos que abracen un període que va des del 28 d’abril de 1939 fins al 30 d’octubre de 1990.
A través de les paraules que Joan escriu al seu dietari, coneixem la seva amarga experi-ència durant la Guerra Civil, els estudis que havia iniciat a la Universitat de Barcelona i els llibres que li plauen, des de Sèneca fins a Plu-tarc. De Joan, en sabem els pensaments sobre les guerres («Al camp de batalla no hi ha he-roisme, hi ha lleialtat i por, molta por»), la cre-ença que la seva vida ha estat impulsada per la fatalitat («Però tot se’n va anar avall, ensor-rats els fonaments per la ira, per la mala vo-luntat, per la fatalitat»), els amors del passat, les reflexions sobre la pervivència de l’escrip-tura i sobre la desaparició de les classes so cials. Reflexions que, de ben segur, compar-tirien personatges com don Toni, de Bearn, i el Príncep Salina d’El Guepard, els protago-nistes de dues obres que Pairolí venerava, i amb els quals Joan manté unes afinitats: «Tot tendeix a una vulgarització, a una popularit-zació, a eliminar les fronteres entre les classes socials o si més no entre els comportaments i les aspiracions de les classes socials». Però a diferència de les novel·les de Villalonga i de Lampedusa, i tot i la inevitable melangia que es deriva dels canvis soferts al món rural, Pairolí mostra —sense contraposar-los— un món en decadència aferrat als lligams de la sang, i un món nou, ple d’«interessos molt més tangibles, comuns, vulgars potser però definitius». Un món nou i un futur inevitable, representats per Alícia, que exemplifica, a més, la figura de l’artista modern: pragmàtic i alhora sensible, bohemi i bon negociador.
Joan i Alícia: dues maneres de contem-plar la realitat i dues formes de vida. L’una, la de Joan, estoica i carregada d’escepticis-me, i l’altra, la d’Alícia, hedonista i vital. ( )