Jaume Mensa i Valls

ARNAU DE VILANOVA ESPIRITUAL :
GUÍA BIBLIOGRÁFICA

PRESENTACIO

La història dels estudis arnaldians no ha estat pas prolifica en
recerques bibliogràfiques. Fins ara, només Miquel Batllori, l'any 1954,i
Francesco Santi, el 1982, han presentat «status quaestionis
bibliogràfics de les investigacions que en un període concret de temps
s'havien portat a terme sobre la vida i l'obra de mestre Arnau. Ara,
transcorreguts alguns anys, i amb l'esperó i els fonaments aportats per
les recerques d'aquests dos notables investigadors d'Arnau de Vilanova,
sembla ésser un bon moment per a refer la bibliografia arnaldiana des
dels moments en què hom començà d'estudiar Anau de Vilanova de
forma més o menys crítica.

Inicialment desitjava preparar una bibliografia completa i exhaustiva
sobre Arnau de Vilanova. En el curs del treball, la meva ambició
de mica en mica, s'ha anat frustrant: tant si és perquè la dispersió dels
estudis arnaldians és notòria ja des dels seus començaments i jo no m'he
vist amb cor d'indagar a tot arreu fins a estar prou segur d'haver
aconseguit la totalitat o la quasi totalitat de les publicacions; com si és
perquè una bibliografia com l'esmentada no s'hauria de reduir a l'xobra
espiritual» d'Arnau de Vilanova sinó que, com la del pare Miquel Batllori,
hauria d'esguardar, també, els estudis de l'ambit de la medicina.
Els meus escassos coneixements de la història de la medicina,
però, no m'ho han permès.

La present relació de fitxes bibliogràfiques amb comentaris
introductoris ha nascut d'una manera ben concreta: la meva tesina de
teologia -també la de filosofia tractava d'Arnau de Vilanova. Des del...… (más)

ARNAU DE VILANOVA: EPISODIS DE LA HISTÓRIA

Arnau de Vilanova (1240?-1311) és considerat el principal metge de l'Occident medieval.

Se'l disputaven reis i papes. Però àdhuc en el cas que mestre Arnau no hagués exel·lit com a gran metge, caldria parlar-ne com a diplomàtic, per la seva dimensió de teòleg i pensador, i com a home avançat al seu temps, un precedent dels corrents reformistes.

“Dios dio al hombre razón e intelecto.

Y el intelecto se lo dio para que por él Le conozca en si.

Porque Dios, al ser espiritu y realidad sólo intelectual, únicamente por el intelecto es aprehendido en si mismo.

Le dio razón para que, razonando de las cosas sensibles a las inteligibles, sepa reconocer las excelencias o dignidades de Dios a través de aquello captable sensiblemente; para que así, por el conocimiento de El en sí, en la medida en que es posible en esta vida, y por el conocimiento de sus dignidades, encienda su ánimo a amarle y amándole se sienta atraído a alabarle”

(Arnau de Vilanova, Allocutio christimi…)… (más)