Reseñas
When Money Dies: The nightmare of the Weimar… por Adam Fergusson
Until I was halfway through, I didn't know about the recent resurgence of interest in the book. (I discovered it through a reference elsewhere.) Despite the publisher's blurb about "quantitative easing" on the back of the book, and the author's Conservative credentials, I think anyone reading this as a cautionary tale about modern monetary policy may leave disappointed. As it was published in Britain in 1975, it may well be viewed as a warning about the inflation then taking place.
Read it for what it is--a sobering story of what happens not just to a country and industry but to ordinary people when currency ceases to have value and citizens no longer have faith that it will be worth anything.
Helps you understand why there's so many Zimbabweans in SA...
A scary read while Bernanke is priming the presses for more Quantative Easing...
L'obra és l’única que l’autor Adam Fergusson ha escrit sobre economia i es nota; alguns temes econòmics importants son tractats superficialment i de forma incompleta i per tenir una idea de conjunt s’han de complementar amb altres fonts. Malgrat això, conté molta informació valuosa i explica bastant be el procés hiperinflacionari i com es va aconseguir tornar a un equilibri. Molts pocs llibres tracten aquest tema amb l'extensió que ho fa l'autor.
Potser l'element que més m'ha cridat l'atenció és que durant molt temps els alts funcionaris del ministeri d'economia i del banc central alemany sostenien que la impressio de bitllets no era la causa de la inflació, sino un remei que permetia que l'economia continués operant, fent palès que l'estupidesa econòmica no és un producte exclusiu dels nostres dies, aquesta ja ve de lluny i pot afectar a qualsevol pais.
La primera edició és de 1975, i va tenir una segona reimpressió el 2015 perquè previament Warren Buffett, fent una gran hipèrbole amb l'economia del moment, l'havia recomanat ; algunes còpies de segona mà de l'edició original es van arribar a vendre per 1.600 lliures. Sense dubte un nivell de preus al qual Alan Greenspan no dubtaria en qualificar d'exuberància irracional.
RESUM DEL LLIBRE
A l’inici de la guerra, els objectius econòmics alemanys eren preservar les reserves d’or i el finançament de la guerra. El primer objectiu es va assolir eliminant la convertibilitat del marc en or. El segon objectiu es materialitzava permetent al Banc Central comprar bons del tresor del govern (amb 3 mesos de venciment) i a descomptar lletres de canvi comercials, així com atorgar préstecs hipotecaris a empreses, entitats locals i regionals i les noves corporacions militars. Els préstecs es materialitzaven en diners impresos de bell nou. Aquestes mesures van permetre imprimir grans quantitats de bitllets nous. Es tenia l’esperança de guanyar la guerra i que els perdedors es fessin càrrec del deute.
A mida que es va veure que el final de la guerra no seria ràpid, es va decidir que aquesta es finançaria principalment amb préstecs (bons venuts als ciutadans) i no amb impostos (al contrari que França o el Regne Unit; en aquest últim cas es taxava especialment els sectors econòmics als quals la guerra portava prosperitat econòmica). Es van fer vuit emissions de bons al llarg de la guerra, les quals van cobrir tres cinquenes parts de la despesa militar. La resta principalment va ser finançada pels bons del tresor a 3 mesos que no s’havien dut al BC sinó que havien estat adquirits per bancs.
Tot això va provocar un augment monumental de la impressió de paper moneda i durant la guerra la inflació anual mitja ja era del 20% .
El Tractat de Versalles va imposar als derrotats el pagament d’unes reparacions a les nacions guanyadores; si be l’import total no va ser determinat de forma exacta, es va acordar que Alemanya pagués 20 mil milions de marcs-or a compte. Keynes ja va advertir a la seva obra “Les conseqüències econòmiques de la pau” que el volum previst de reparacions era impagable, i un dels efectes més immediats de la signatura del Tractat de Versalles va ser l’increment de la inflació a Alemanya.
La hiperinflació va iniciar-se abans a Àustria i Hongria. Àustria també havia de fer front a reparacions de guerra (pel Tractat de Saint Germain de Laye), i havia passat de ser el centre d’un extens imperi a constituir-se en un estat amb una capital desproporcionada i sense els medis econòmics per alimentar adequadament a la seva població.
El maig de 1921 es va definir l’import de les reparacions, així como el seu calendari. El total a pagar 132 mil milions de marcs-or (una xifra que tothom sabia que era inassolible), encara que la quantitat realment esperada era de 41 mil milions, un cop descomptats els pagaments ja fets. El pagament es podia fer en or, divises o espècies.
El BC alemany anava imprimint bitllets per pagar les reparacions de guerra, l’administració de l’estat i mantenir el crèdit a les empreses. L’augment de la massa monetària depreciava el marc, encarint les importacions i tot el que d’elles depenia (matèries primeres per a la indústria, menjar per les famílies).
Tant des del punt de vista dels experts del govern com del BC, la causa de la inflació era la pèrdua de valor del marc alemany respecte a les altres divises (que encaria les importacions), problema que era compensat amb la impressió massiva de paper moneda.
La hiperinflació va causar una sèrie de problemes i distorsions.
- Pèrdua de valor dels estalvis de les famílies i la no creació d’estalvi nou, atès que tota la renda familiar es gastava en consum o en productes que oferissin una protecció contra la inflació.
- Reducció dels ingressos fiscals de l’estat, provocat per la reducció del valor de la moneda entre el moment del meritament fiscal i el de la recaptació efectiva.
- Moltes empreses van invertir en naus i equipament nou per mantenir el seu patrimoni.
- Totes les transaccions es duien a terme al comptat; no podia donar-se crèdit perquè els imports a pagar no tenien cap valor al seu venciment.
- Increment de valor de les accions en les borses; la seva compra era una mesura de protecció contra la inflació.
- El preu dels productes alemanys a l’exterior era escandalosament baix, la qual cosa provoca greus queixes dels seus competidors i especialment França.
- Pèrdua de l’esperit cívic, provocant entre altes una alta defraudació fiscal. Per exemple, les empreses importadores compraven a un preu però en declaraven un de major, guardant la diferència en divises; similarment, les empreses exportadores venien a un preu però en declaraven un de menor, guardant la diferència en divises a l’exterior (Holanda, p.e.)
De forma beneficiosa per l’estat alemany, aquest va reduir a zero els deutes que l’estat havia assumit per finançar la guerra. Això va empobrir a tots els ciutadans que havien subscrit bons.
Alemanya tenia serioses dificultats per pagar les reparacions. El desembre de 1922 es va celebrar una conferència a Londres entre Alemanya i els aliats amb l’objectiu de trobar una solució als problemes econòmics alemanys. Alemanya va proposar una moratòria de dos anys en el pagament de les reparacions de guerra, la qual no va ser acceptada per França. Malgrat el refús, Alemanya va deixar de pagar-les (va incomplir 34 vegades en 3 anys), i com a conseqüència el gener de 1923 França i Bèlgica van ocupar el Rhur i passaren a explotar pel seu benefici els seus recursos econòmics (carbó, ferro i acer). Per Alemanya, això implicava perdre els ingressos fiscals del Rhur i haver d’importar (i pagar) el carbó que la zona produïa. Els habitants de la zona es van oposar fortament a aquesta ocupació i van declarar-se en vaga. L’estat alemany pagava els sous del vaguistes, augmentant el dèficit fiscal.
Durant el període d’hiperinflació, l’economia alemanya va mantenir un nivell molt alt d’ocupació; el sindicats demanaven –i obtenien- els increments salarials que els permetien no perdre massa poder adquisitiu. Sembla que la corba de Phillips es complia. I el nombre de fallides empresarials va disminuir.
El col·lectiu més perjudicat era la classe mitja, i especialment aquells que depenien d’una renda, perquè per sobreviure sovint havien de vendre el seu patrimoni familiar i el parament de casa. El treball manual sindicat va passar a estar proporcionalment més valorat que el treball intel·lectual, el qual sovint no trobava clients (metges, advocats, arquitectes). Els pagesos van augmentar el seu nivell de vida, al ser productors de bens d’alta demanda. Sovint intercanviaven menjar per bens sumptuaris (pianos, mobles de marqueteria,..)
La indústria alemanya continuava produint, especialitzant-se temporalment en productes de baixa qualitat que és el que li demanava el mercat intern.
El BC, encara que cada vegada emetés bitlles de major denominació, no donava l’abast per imprimir els bitllets necessaris per l’economia; això va provocar que algunes empreses i entitats locals i regionals emetessin els seus propis bitllets (Notgeld), que el BC reconeixia com a vàlids.
La situació el 1923 ja era insostenible. Sovint la gent que tenia bens (pagesos) no acceptaven marcs com a medi de pagament, sinó que exigien o be divises o be altres bens, provocant escassetat alimentària. L’agost de 1923 es va nomenar un nou canceller, Gustav Stresemann i va introduir una sèrie de canvis.
El setembre de 1923 Stressmann va prende dues decisions importants:
- Declarar l'estat d'emergència, suspenent 7 articles de la constitució i otorgant al comandant en cap de l'exercit plens poders executius i administratius. Era una resposta a l'estat d'emergència declarat a Baviera i a les creixents desordres socials i polítics i per intentar eliminar pràctiques que dificultaven el subministrament d'aliments a la societat.
- Deixar de finançar la resistència dels treballadors en vaga al Rhur, arribant a un acord amb les forces de l’Entente, encara que això pogués afavorir el secessionisme de la regió i desmoralitzés a la societat alemanya que havia cregut en la resistència. Però era el primer pas per reduir el dèficit públic.
L’agost de 1923 s'havia proposat crear una divisa nova, el marc indexat al preu del sègol (Roggenmark), el qual no va ser acceptat per la inestabilitat en el preu d’aquest cereal. Es va canviar el sègol per l’or (Retenmark), sense convertibilitat i independent del govern; va entrar en vigor l’octubre de 1923. Era l’equivalent a un marc-or, i en teoria estava suportat per recursos de l’economia alemanya (actius agrícoles i industrials) . No era una moneda de curs legal, qualitat que mantenia el marc en paper (Papiermark). El seu preu era un bilió de marcs en paper.
La introducció del Retenmark va ser gradual. El preu del Retenmark es va mantenir, malgrat que encara s’imprimien nous marcs en paper (en 8 mesos el govern va emetre marcs en paper per un valor 12 vegades superior al stock existent); el motiu d’aquest fenomen va ser la confiança dels agent econòmics en la solució trobada.
El novembre de 1923 el BC va deixar de descomptar bons del tresor emesos pel govern. I a l’agost de 1924 el Retenmark va passar a ser una moneda de curs legal, incorporant la inscripció “Un bilió de marcs”. L’estabilització de preus va anar acompanyada d’uns reestructuració de personal en el sector públic (als ferrocarrils es va acomiadar al 10% de la plantilla) per reduir el dèficit i el seu finançament. La recaptació fiscal va millorar i al febrer de 1924 la situació ja era molt millor, es va aixecar l'estat d'emergència i la eliminació de 12 zeros al marc.
El setembre de 1924 va entrar en vigor el pla Dawes, que adaptava el pagament de les reparacions en funció de l'estat de l'economia alemanya i atorgava prèstecs dels Estats Units a Alemanya per facilitar el pagament de les reparacions als aliats.
L’element clau de l’estabilització va ser la finalització de la impressió de bitllets (gradual) juntament amb la creença per part de famílies i empreses que aquesta impressió havia cessat.
Most of this is related via an extended flashback that constitutes the middle third of the novel. The first third is about a pair of layabout young Englishmen in the 1970s (despite the timing, they feel as if they came from a Wodehouse story, or maybe a Victorian novel, like Lightwood and Wrayburn in Our Mutual Friend) who discover that there is a Carpathian embassy in London, the only remaining bastion of the short-lived nation, where every day an aging ambassador waits for an invitation to the palace that will never come. They end up having dinner with the ambassador and his wife, who pretend the men are nobility even though they know it's not true, so desperate for recognition are they. In the final third of the novel, once the flashback is over, the two men along with a female friend, actually go into Carpathia to track down a long-lost relative of the ambassador-- only it's the eve of revolution! (I think this is loosely based on the Hungarian Revolution of 1956.)
The other major source for the novel is seemingly the late Victorian adventure novel, The Prisoner of Zenda by Anthony Hope. I say "seemingly" because I've actually never read Prisoner of Zenda, but at one point, the two protagonists compare Carpathia to Zenda's Ruritania, and wonder what Ruritania would be like in the twentieth century, and I know enough about metafiction to know that's a clue.
The novel is a mix of tragedy and farce. When the men have dinner at the Carpathian embassy for the first time, you laugh at the pretensions of the ambassador and his wife, but you also admire their quiet dignity. As Carpathia falls, you laugh at the bickering of the political factions, but also feel sad as every attempt by the viceroy to aid his deposed emperor is brushed aside. The adventure narrative during the final third as revolution comes to Carpathia similarly mixes farce and tragedy-- the description of our heroes herding goats across a minefield is sublime.
Sometimes it drags a little bit, and there was one or two points where I felt like Fergusson had glossed over a difficult bit because he wasn't sure how to actually pull it off, but once you get to the very end, you see just how sweet a novel this is. Good fun, and now I'll have to seek out both The Prisoner of Zenda and Fergusson's other works.
"Life ground on in a pother of financial worries for all classes."
"No situation, however, was so bad that summer that Dr. .... could not make it worse."
"It is indisputable that in those inflationary years Hitler felt his political strength as a national figure and first tried his fingers for size on the throat of German democracy."
"The longer the delay the more savage the cure."
Este sitio utiliza cookies para ofrecer nuestros servicios, mejorar el rendimiento, análisis y (si no estás registrado) publicidad. Al usar LibraryThing reconoces que has leído y comprendido nuestros términos de servicio y política de privacidad. El uso del sitio y de los servicios está sujeto a estas políticas y términos.