I am very late in tha game at reading this text that is primarily looking at the context to the 2008 crisis, which we now know so much about.

But the book remains relevant, and even more important perhaps because the author identifies with foresight the collapse in rational policy making and politics that has afflicted the US in the last years.

The author even offers some very rarional policy answers to reduce the tension of these growing fault lines, some of which were even attempted years after the book was released. But all the solutions proposed rely on: rational decision making that is often bi-partisan something impossible to see in US politics today (2022).

What happened instead is we have been relying more and more on fractioned tribal thinking in which the irrational cause can act as a symbol for cohesion and beats drums in echo chambers.

I think the key point one gets to from this work and the reality of what the world is like after the fact is we need to address higher education so that it is useful for everyone at any point in their career… ( )

i haven't read all chapters but chapters on income inequality in US and potential for India are so well written and full of deep insights.. really helps you appreciate the big picture perspective a world quality economist needs to have. ( )

Raghuram Rajan és un economista indi que te el mèrit d’haver alertat l’any 2005 des del seu càrrec d’economista en cap del FMI dels símptomes de la crisi iniciada el 2007, la qual va destruir una part important de les entitats financeres de diversos països i crear una dècada econòmicament estèril. Aquest llibre analitza aquest tema, i també altres desequilibris econòmics que generen forts daltabaixos a l’economia mundial; i finalment aporta una sèrie de propostes per millorar el funcionament general de l’economia o al menys fer que les següents crisi siguin diferents.

En cada capítol l’autor descriu amb detall i coneixement un cas que serveix d’exemple, i està acompanyat d’unes bones explicacions teòriques, fent que els conceptes siguin més entenedors. Les notes a peu de pàgina proporcionen també molta informació valuosa. Generalment els problemes econòmics descrits estan creats perquè les persones que prenen les decisions tenen uns biaixos determinats o be estant sotmeses a unes pressions que les fan decidir en un determinat sentit; en altres casos, la corrupció representa un paper important; tot plegat és una altra forma de dir que son humans i fal·libles.

El títol alternatiu del primer capítol podria ser “L’infern és ple de bones intencions”. Es centra en el paper del govern americà i el sector públic en creació de la bombolla immobiliària. El (bon) propòsit del govern dels Estats Units d’augmentar l’habitatge en propietat entre la població d’ingressos més baixos el va portar a actuar maldestrament sobre unes institucions que no estaven dissenyades per aquesta fi, creant uns incentius sobre el sector privat de forma que conjuntament van provocar una crisi de proporcions gegantines i amb seqüeles permanents. Aquest tema també es tracta en els capítols sisè i setè. La història s’inicia i desenvolupa als EEUU, però els comportaments descrits també van ser presents a molts països i també a Catalunya.

En les primeres pàgines hi ha una breu però excel·lent explicació de les causes que originen la desigualtat en els Estats Units, i de rebot als altres països. Les desigualtats econòmiques es produeixen tant en la renda (hi ha una dispersió important en els salaris, principal causa de desigualtat en els ingressos) com en el patrimoni (les propietats immobiliàries expliquen la major part de la variabilitat patrimonial). La principal causa que identifica son les diferències en l’educació, en un moment on les empreses requereixen treballadors altament qualificats per poder competir en els mercats mundials. I l’estabilitat familiar te un efecte multiplicador de la qualitat en l’educació; les famílies estructurades que fan tot el possible per l’èxit del seus fills son capaces de redireccionar una adolescència difícil, al contrari que les famílies desorganitzades, on els seus integrants més joves troben un suport escàs davant les dificultats de la vida.

Els polítics han reconegut els problemes causats per una desigualtat creixent, i sembla que tots encomanen la solució a la millora de l’educació, però aquesta és una solució a llarg termini i que no resol els problemes a l’actual població desfavorida. Per compensar a curt termini els reptes creats per la desigualtat les eines alternatives a usar son les de caràcter redistributiu de la renda, les quals requereixen d’ingressos fiscals i aquest és un àmbit on hi ha profundes diferències polítiques polítiques que dificulten que qualsevol iniciativa en aquest àmbit reïxi.

La millor forma que va trobar el govern americà per reduir la desigualtat econòmica va ser fomentar l’adquisició d’habitatges per part de les famílies amb ingressos baixos i moderats. El finançament últim de la compra per part de les famílies amb ingressos més baixos es duia a terme gràcies a l’activitat d’una sèrie d’empreses privades que estaven fortament influïdes per les polítiques dictades pel govern des de el departament d’habitatge (HUD): FNMA – Fannie Mae i FHLMC – Freddie Mac, creades el 1938 i privatitzades a finals dels any 60 per reduir el disparat dèficit pública generat per la guerra del Vietnam. Aquesta solució aportava múltiples beneficis; incrementava la demanda agregada i permetia l’accés a l’habitatge de forma ràpida a la població de renda baixa i tot sense incrementar la despesa pública.

Un bon exemple de que el sistema no estava preparat per administrar la situació era la debilitat del regulador d’aquestes institucions públiques, una agència sense experiència en el mercat financer i depenent del propi departament d’habitatge.

L’any 2000 el polític demòcrata Andrew Cuomo, ministre de HUD, va fer augmentar del 42% al 50% els fons que Fannie Mae i Freddie Mac havien de destinar a comprar obligacions de deute garantit (CDO) originats pel préstecs atorgats a les famílies d’ingressos baixos als bancs que les concedien; aquest percentatge va pujar al 56% el 2004, sota l’administració Bush. Conseqüentment, les dues agències van entrar en el mercat subprime, on no tenien experiència, assumint uns riscos que prèviament havien evitat. El fet de comprar préstecs subprime va augmentar l’oferta d’aquest producte, reduint-se també els seus requeriments de solvència i empitjorant encara més les perspectives de pagament.

Altres assoliments de Cuomo van ser l’afebliment del control exercit sobre aquestes agències per part del HUD, afavorint l’assumpció de riscos majors, l’afavoriment de que els brokers minoristes d’hipoteques carreguessin al seus clients un diferencial en l’interès de la hipoteca, va reduir al 3% el pagament inicial necessari per poder finançar un habitatge amb la garantia del FHA, van incrementar l’import màxim a finançar i van reduir a la meitat els imports carregats al clients per finançar l’esmentada garantia. Mentrestant, l’associació de banquers hipotecaris (MBA) feia lobby perquè les dues agències assumissin la compra de hipoteques d’alt risc, deixant el mercat d’hipoteques de baix risc per als seus socis.

I mentre l’administració Clinton requeria que més fons d’aquestes agències es dediquessin a comprar CDOs d’alt risc, els seus executius s’augmentaven els salaris de forma important. Les successives administracions republicanes van continuar amb aquest mandat de compra i obviant mesures de control que alertessin de l’alta assumpció de riscos. Cal fer notar que en l’any 2004 un 10% dels préstecs en poder de les dues agències tenien clàusules que penalitzaven al client com alts tipus d’interès o l’amortització anticipada, de forma que els clients quedaven lligats a unes hipoteques que normalment tenien uns interessos molt superiors a la mitja, augmentant de fet el risc d’impagament.

El fet que Fannie Mae i Freddie Mac compressin tants CDOs originats per hipoteques subprime era un estímul perquè se’n atorguessin més, sabent els bancs que les concedien que un cop venudes el seu bon fi ja no els hi importava. Les bones valoracions que les agències de qualificació del deute van fer sobre aquest producte van fallar de forma escandalosa, infravalorant el risc d’impagament. El models per estimar el rics que van usar eren totalment inadequats. La probabilitat d’impagament d’un préstec no era un fet aïllat, sinó com que depenia del moment econòmic, hi havia una alta correlació entre els impagaments de les diverses hipoteques contingudes en un CDO.

Algunes institucions financeres com AIG van crear assegurances contra impagaments (credit default swaps), que venien als tenedors dels CDOs. L’any 2008 la companyia va haver de ser rescatada pel govern americà, al no poder fer front a tots els impagaments de crèdit; Fannie Mae i Freddie Mac van tenir la mateixa sort . El pobre comportament dels bancs d’inversió pot ser explicat en part per les deficiències dels seus directius.

La magnitud dels riscos assumits va ser difícil de preveure, i un cop agafats, era problemàtic que el govern intervingués perquè reforçava l’assumpció de riscos per part de les institucions financeres (perill moral). Però el comportament dels directius d’alguns bancs que van posar el fre en l’assumpció de riscos (com el cas del CEO de JP Morgan) indica que les persones poden discriminar entre una bona i una mala gestió.

En resum, s’abocava una gran quantitat de diners a finançar l’adquisició d’habitatges amb unes condicions irresponsables, especialment entre els segments de població amb unes fonts d’ingressos molt sensibles al cicle econòmic. El sector privat va actuar de multiplicador, i el resultat va ser el que ja sabem. Quan l’economia va deixar de créixer i el preu de l’habitatge va començar a baixar, van augmentar exponencialment els impagaments, per la qual cosa els bancs més imprudents van fer fallida i el resultat va ser que moltes famílies van perdre la casa i molts recursos públics es van haver d’emprar per evitar el col·lapse econòmic.

Aquesta és també una trista història sobre populisme pal·liatiu, on s’intenta corregir ràpidament un problema (la desigualtat) de forma simplista, emprant uns medis totalment inadequats i distorsionadors del mercat, i on la part majoritària del seus responsables que actuava sense ser conscient de les conseqüències dels seus actes s’ha lliurat de qualsevol repercussió política, econòmica o penal.

Les mesures per evitar que una crisi similar torni a passar no son evidents; el capítol vuitè està dedicat a aquest tema. Suggereix provar les innovacions financeres en mercats reduïts, de forma que es pugui esbrinar totes les seves interrelacions i avaluar be el seu risc, augmentar la supervisió del govern sobre el sistema financer, treballar activament per eliminar les expectatives d’intervenció governamental per salvar institucions financeres, augmentar i orientar la regulació financera per fer que les entitats siguin més segures i solvents en cas de crisi, reduir els incentius a l’assumpció de grans riscos, evitar la creació d’entitats massa grans per caure.

El segon capítol també és molt interessant. Explica com els països amb una economia orientada a l’exportació (tradicionalment Alemany i Japó) tenen dificultats per augmentar la seva demanda interna i ser menys dependents de la demanda global. En aquest llocs coexisteixen indústries d’alta tecnologia molt competitives amb un sector serveis ineficient i protegit de la competència forana, especialment al Japó, que no ha de patir un contrapès com la UE. L’autor acaba preguntant-se (al 2010) si Xina va pel mateix camí.

L’apreciació del ien per fomentar una balança comercial més equilibrada va anar acompanyada d’una reducció dels tipus d’interès per compensar la mesura anterior. Les empreses van usar el diner barat per invertir en el mercat immobiliari, creant una bombolla financera gegant (1995) de la qual Japó avui encara no s’ha recuperat.

Al 2018, sembla la demanda interna de la Xina és el principal motor del creixement del país. Les conseqüències d’aquest creixement més equilibrat son principalment dues; Xina pot importar productes per alimentar la seva demanda interna, de forma que afavoreix les exportacions d’altres països, i el país és més independent del cicle econòmic mundial o de sancions econòmiques imposades per tercers països.

El tercer capítol tracta de l’efecte dels préstecs als països en vies de desenvolupament, il·lustrat per la crisi asiàtica de 1996. Quan més estalvia un país (especialment les empreses), més creix. Però quan es finança amb préstecs externs, el seu creixement és menor. Com que els creditors estrangers no coneixen be l’empresa i les accions del govern del país no son previsible, les condicions que ofereixen son pitjors. Els creditors exigeixen que els préstecs siguin en moneda internacional (dòlars, euros) per evitar els efectes negatius de les devaluacions, els terminis dels préstecs siguin curts (de forma que en un horitzó temporal curt poden no renovar un préstec i marxar del país), així com garanties addicionals que proporcionin senioritat sobre els préstecs locals (assegurant-se que cobraran), o utilitzant un banc local com a intermediari en l’operació (implicant en el govern local, perquè en cas d’impagament, seria un banc local el que no retornaria el préstec, creant-se un problema gros pel govern local). En aquestes condicions, els bancs del primer mon poden prestar molts diners als països en vies de desenvolupament, però el sistema financer local normalment no està preparat per canalitzar aquest recursos únicament als projectes viables i solvents; sovint es financien projectes fills d’una bombolla especulativa, instal·lacions sobredimensionades o despeses governamentals clientelars o elefants blancs.

En el quart i cinquè capítols s’exposen algunes de les conseqüències de les dèbils polítiques socials als Estats Units, especialment la manca de mesures anticícliques com l’assegurança d’atur per períodes llargs com els de recessió o la no cobertura de l’assegurança mèdica per les persones aturades. Això crea al govern americà una necessitat imperiosa de fomentar el creixement econòmic amb creació d’ocupació en un curt termini de temps; les minses prestacions socials fan que les condicions de l’atur siguin realment dures per a les persones, i aquestes votaran pels polítics que més ràpidament crearan llocs de treball. Les repercussions d’aquest condicionant son principalment dues; en primer, Estats Units te la necessitat de créixer en un termini curt els converteix en el principal motor econòmic mundial, alleugerint la càrrega que altres països també l’haurien de compartir. I segon, es creen uns incentius que afavoreixen una política monetària efectiva a curt termini que distorsiona els incentius del sector financer i contribueix a la creació de desastres econòmics. Apropiadament, el capítol cinc que tracta d’aquest tema està apropiadament titulat “de bombolla en bombolla”.

El capítol sis tracta d’alta compartimentització del sistema financer que va afavorir el creixement d’una bombolla; l’existència de productes financers, el comportament dels quals en situacions de crisi no es coneixia va fer que moltes parts entressin en la roda sense saber ben be amb que tractaven (piñata capitalism?). En aquest sentit l’autor diferencia el capitalisme anglosaxó (més basat en un mercat on diferents ofertants de nous productes financers competeixen durament) del capitalisme renà (alemany) on les relacions entre bancs i indústria son més estables però menys dinàmiques. El cost de la innovació financera amb pocs controls es un augment en el risc de crisi.

El setè capítol explica els diferents productes creats que van finançar la bombolla i en quin sentit el risc d’aquests productes va ser menysvalorat.

El capítol vuit està dedicat a fer propostes de reforma. Es poden resumir en una major democratització o control públic del sistema bancari., augmentar la seva resiliència i en una major separació entre el sector financer i el govern.

El novè capítol està dedicat a proposar una sèrie de mesures per reduir la desigualtat. Comença per millorar la qualitat del capital humà. En primer lloc suggereix una millora en l’educació especialment en els estadis inicials de les criatures, que és quan es creen els hàbits i es desenvolupa la personalitat. Addicionalment, apunta a facilitar l’entrada a la universitat a tots aquells joves amb talent. Seguidament, proposa crear uns serveis socials que alleugereixin les dificultats de les persones, especialment enfront l’atur i els serveis sanitaris. A part de beneficiar a les persones, trauria pressió al govern per forçar un creixement econòmic que si be crea ocupació, pot portar a una nova bombolla econòmica. ( )

An interesting and well ordered look at the causes and consequences of the financial crisis from a mainstream but non New Keynesian approach. Its focus on the role of government agencies in the fostering of the housing boom alone makes it worthwhile. ( )

Raghuram Rajan is the hands down co-winner of the best title for any economics book in recent years: Saving Capitalism from the Capitalists. It was also a very good book.

Relative to this stellar predecessor, Fault Lines was a disappointment. The thesis is that a number of fault lines contributed to the financial crisis and continue to leave us vulnerable. In Rajan's view these include: (i) inequality which led to encouraging over-borrowing as a palliative; (ii) a system without automatic stabilizers that leads the Fed to overreact with overly low, bubble-causing interest rates during downturns; (iii) faulty financial regulation and corporate governance that breeds and exacerbates bubbles; and (iv) global macroeconomic imbalances.

In some cases the diagnosis seems apt, in others I would much more strongly disagree, but most of them are reasonably predictable -- albeit it would be hard to predict that any one person would share this eclectic a set of views.

Rajan proposes solutions to most of these fault lines, some of which seem more commensurate to the challenge than others. The most interesting is the notion that the economy would be less bubble prone if it had a more robust social safety net, including health insurance (which we now have), automatically extended unemployment insurance, etc.

As to the disappointment, it stems partly from thinking some of Rajan's arguments are tendentious (e.g., putting disproportionate blame on the government's home ownership policies for the subprime meltdown) and some are pretty obvious. The book is also marred from too many three-page literature summaries of everything from the causes of inequality to universal health care where Rajan does not have as much to add as he does in areas closer to his specialization like finance. ( )