“Todos nos inventamos un pasado y raramente coinciden.”

No sé si serà influència de l’exhibicionisme mediàtic que triomfa arreu, però cada dia que passa el gènere memorialístic adopta postures més franques, un cop superats alguns tabús sobre el que cal i el que no cal dir de les persones. Esther Tusquets, des que va jubilar-se del seu treball d’editora s’ha bolcat en el gènere i aquest “Confesiones de una vieja dama indigna” (Bruguera, 2009) n’és la seva tercera incursió.

Si en el seu anterior volum (“Habíamos ganado la guerra”) revisava la seva infància i adolescència dins d’una família catalana lligada al franquisme; en aquest, comença amb l’adquisició de l’editorial religiosa Lumen a finals dels anys 50 i s’estén fins el present, encara que són els anys 60 i 70 els que ocupen la major part del llibre; anys dels finals del franquisme en els quals Barcelona va viure una època gloriosa de l’edició, anys de militància política i d’alliberament sexual, de Gauche Divine i de boom llatinoamericà. Tusquets es trobava en una posició privilegiada per viure des de dins tots aquests esdeveniments: les festes a Cadaqués, les nits a Bocaccio, les sobretaules inacabables a la Mariona, les trifulques sexuals de tots amb tots... De vegades, llegint les pàgines dedicades a aquells temps, hom es pregunta com algú va arribar a fer una obra de profit enmig de tal quantitat d’hedonisme.

La Tusquets assumeix el paper de “vella dama indigna” (i potser repeteix massa sovint el trop) per donar a entendre que no es pensa mossegar la llengua i que, ja de tornada de tot, no pensa passar a la posteritat com una dama seriosa. L’actitud desvetlla una simpatia que el personatge no sempre té, ja que és difícil empatitzar amb algú a qui el seu pare (i les seves connexions) van facilitar sempre la vida i que, fins i tots en els moments de “penúria” trobava una ocasió per unes ostres amb xampany i una escapadeta a París.

Però l’editora és la primera en donar de si mateixa un retrat poc benèvol. Entre línies es pot llegir que realment qui duia l’editorial (la part logística i econòmica, s’entén) era el pare, Magí Tusquets, i que el dia que va faltar, tot se’n va anar en orris. Mentrestant la filla s’ho passava d’allò més bé en fires, viatges i altres activitats socials, voltada d’artistes “numereros”, malcriats i bastant insuportables, que poden ser molt divertits trobats dins d’una novel·la, però a qui jo no gosaria obrir les portes de casa.

Sobre la veracitat del que s’explica ens pot quedar algun dubte, perquè les velles indignes tenen la doble potestat d’emetre les més grans veritats impertinents, però també les més desballestades faules. Parla amb força franquesa de les seves històries d’amor amb diversos homes, en canvi, de les seves relacions amb dones ho deixa tot en un terreny de vaguetats.

Tusquets escriu bé i té un saludable (i amarg) sentit de l’humor. Peca de desordenada i poc profunda per parlar de situacions que podrien donar tant de joc. Però deixant de banda qualsevol altra reticència, ¿qui interessat en la literatura pot resistir-se a fer una mirada íntima a gent com Umberto Eco, Ana María Matute, Carlos Barral, Carmen Balcells, Camilo José Cela, Miguel Delibes, els germans Moix, Gabriel Ferrater, Quino, Carmen Martín Gaite i un inacabable etcètera? ( )