Overall, this is an excellent book. While I argued with myself over whether this should get a four-star or a five-star, I finally decided on a five.

Matthew Klein has argued his case persuasively, and well. On the whole, I do not believe that this is an easy book to read, for the lay reader. Apart from this, I would have liked to have seen some charts to demonstrate the increase in inequality.

Apart from this quibble, I agree with the premise of the book, as well as the argumentation. While I can't speak for other countries, I have seen the rise in inequality in India, and this is shocking.

Rising inequality is a problem, and I believe that this will cause a lot of instability in the years to come. Or, we will end up in a Big Brother kind of situation.

Read the book - not for my prediction - but for an extremely well-reasoned argument on the issues of the day. ( )

La idea principal de “Trade Wars are Class Wars” és que la distribució de la renda en un país afecta les seves relacions amb la resta del món. La posició de la balança comercial d’un país depèn del model de creixement econòmic adoptat. El primer seria crear una oferta industrial local que permetés salaris alts als treballadors mitjançant la protecció del mercat intern amb aranzels; aquest model encaixa molt bé en països molt poblats. Aquest seria el model que van seguir en el segle XIX els Estats Units i Alemanya. En un món globalitzat, aquest model ja no existeix. Els termes d’intercanvi comercial internacional son negociats pels països i convertits en llei per l’Organització Mundial del Comerç.

La segona opció consisteix en tenir una economia oberta, amb empreses orientades a produir pel mercat internacional, els treballadors de les quals obtenen proporcionalment una part petita del valor afegit produït, que majoritàriament aniria a l’empresa i a les elits del país. Aquest és el model actual de la Xina. El baix preu dels productes produïts en aquestes condicions i que fa que els competidors siguin ineficients és el fruit d’una sèrie de decisions polítiques; baix pes dels salaris, pocs drets dels treballadors, descontrol de la contaminació del medi ambient, poc respecte per la propietat intel·lectual, etc . Aquest model crea uns desequilibris internacionals intensos. Aquest model s’ha provat sense exportació, produint les grans misèries rurals de la industrialització de Stalin i el gran salt endavant de Mao. En aquests casos, l’índex del desequilibri es mesurà en milions de morts.

Els autors fan una incursió en els fluxos financers internacionals. Ja no existeix una correspondència clara entre els fluxos de mercaderies i els fluxos de capital. Els fluxos financers producte de l’enginyeria fiscal de les empreses i dels governs desvirtua el paral·lelisme entre els dos, i els fenomen de les finances globals (préstecs, capital especulatiu, turisme, remeses) donen vida pròpia als moviments internacionals de capitals, els quals poden provocar les seves pròpies crisis. El cas d’Apple o Microsoft fan ben palesa la necessitat de regular millor la fiscalitat de les empreses. Paga la pena llegir el relat de com l'arquitectura fiscal d'Apple li permet reduir la seva factura fiscal malgrat tenir uns beneficis extraordinaris.

Per exemplificar les propostes del llibre, es fa un repàs de les tres grans economies mundials: els Estats Units, la Xina i la Unió Europea, aquesta última caracteritzada per Alemanya.

Sobre la Xina apunta que el seu creixement està motivat per un objectiu de creixement, ja sigui alimentat per l’exportació como per crèdits interns. Aquest últim factor provoca un creixement artificial, creant capacitat ociosa o un clar malbaratament, inflant de forma artificial el PIB i creant una bombolla de crèdits incobrables que quan punxi pot deixar al país malparat i al seu govern amb ganes de fer una imprudent sortida cap endavant.

En el capítol dedicat a Alemanya l’autor relata l’evolució de l’economia entre 1990 i 2019, la qual peca de ser una crònica massa detallada que omple massa fulls. Fa algunes afirmacions que penso que haurien d’estar referenciades. Per exemple, a la pàgina 156 diu que la família mitja alemanya és més pobra que la família mitja espanyola. Això no encaixa amb l’índex Gini; a Alemanya és de 31,9 i a Espanya és de 34,7 (com més baix, més igualitari) i el fet que, de mitja, l’alemany és el doble de ric que un espanyol, segons el propi autor. L’autor utilitza aquest argument per dir, amb la boca petita, que proporcionalment els salaris alemanys son baixos, subsidiant de fet a la indústria alemanya. El que si la subsidia son els salaris més baixos de la Mitteleuropa que treballa per la indústria alemanya després de la caiguda del comunisme. El que en tot cas s'hauria d'aportar és, per a les indústries exportadores, quina part de la pèrdua de proporció dels salaris sobre el valor afegit es deu a una reducció dels mateixos i quina part a una reducció de la plantilla per l'augment de l'automatització. Aquesta informació és rellevant perquè canvia el diagnòstic del problema, i el seu tractament.

A la pàgina 228 ens diu que el principal efecte que experimenten els països amb una alta productivitat es un increment de les importacions producte de la millora dels termes del comerç, i no un superàvit comercial. Això no m’encaixa amb el que em van ensenyar a classe ni el que he vist de primera mà al mon de l’empresa. Primer ve el superàvit, i si aquest no s’equilibra amb exportació de capitals (inversions, turisme,..), es produeix bé una revalorització de la divisa que si que provoca un increment d’importacions o bé inflació. No vull discutir amb uns autors que suposo també han estudiat, però cal contextualitzar i referenciar aquest tipus d’afirmacions.

Sobre Estats Units, reconeix que l’economia del país ja no té les dimensions per poder absorbir els desequilibris de la resta del mon. L’obertura de la seva economia , tant comercial com financera, li provoquen moltes distorsions. L’elevada i creixent desigualtat social (índex Gini de 41,1) no es aprofitada per crear indústries d’exportació. El manteniment del nivell de despesa es sosté per un augment paral·lel del deute, com la crisi immobiliària del 2008 va posar en evidència. El dèficit comercial és finançat per un superàvit de compte corrent, producte de les preferències del mon per comprar dòlars i invertir en deute públic americà. El valor del dòlar com a reserva mundial imposa una càrrega important als treballadors americans.

Per corregir els desequilibris, es autors no recomanen la imposició d'aranzels (que en el cas de la Xina, principal desequilibrador, podrien fer augmentar la bombolla creditícia), sinó en un increment de la proporció que les rendes del treball respecte al valor afegit econòmic. Eliminant el dumping social, la competitivitat en els mercats internacionals s'hauria de buscar en altres termes. La magnitud de les economies tractades fa que els efectes sobre l'economia internacional de la seva distribució interna de la renda siguin estructurals, afectin a tots els productes exportats i a tots els països amb els que comercien. Augmentar aranzels sobre una categoria aïllada, especialment si es tracta d'un semielaborat com és l'acer, provoca més mal que bé, especialment en una economia oberta. Els canvis provocats en els preus relatius dintre del perímetre aranzelari fan menys competitius els productes que incorporen acer i són més susceptibles als competidors internacionals, els quals no han experimentat cap increment de cost. El resultat és una pèrdua de llocs de treball. I tot per un increment de cost (els aranzels de l'acer) que redueix el pes dels salaris en el valor afegit del producte. Aquest cas s'explica amb un cert detall en el llibre "Trade Is Not a Four-Letter Word: How Six Everyday Products Make the Case for Trade " de Fred P. Hochberg. El full de ruta proposat, que sigui l'exportador el que s'auto reguli, fa que els efectes siguin els mateixos per a tot el mon; si bé pot augmentar el pes dels salaris en el país exportador, aquesta proporció disminuirà en la resta de països que utilitzen l'acer com a semielaborat.

Pels països amb dèficit, proposa incrementar la despesa pública en bens de capital finançada per endeutament exterior, i intentar forçar (com?) a que els països exportadors facin els seus productes menys competitius incrementant els salaris dels treballadors. Per a l'Unió Europea recomana adoptar una política fiscal comú que redueixi els desequilibris interns.

Un tema que no tracta, que és fora de l'abast del llibre, és el dels salaris de les indústries no exportadores. Parlem de serveis privats com construcció, serveis personals, banca i assegurances, etc..Constitueixen la major part de l'economia i tenen poc efecte sobre la competitivitat exportadora. En aquest cas, mesures com la imposició d'un salari mínim decent són necessàries.

Si el llibre és una travessa de muntanya, comença fent un trajecte correcte, però el temps que es dedica a explicar detalladament la composició del bosc alemany i americà fa que els pics que endevinem a la llunyania es queden per explorar. Però és un llibre recomanable. ( )