Cándido figura a la cabeza de todas las novelas y cuentos de Voltaire como la pieza indiscutible del arte narrativo del Siglo de las Luces. Es una novela de aprendizaje, y su héroe un optimista que ha asimilado las teorías del providencialismo leibniziano: cree a pies juntillas que el mundo es un paraíso, a pesar de que, desde la primera línea, la realidad se encarga de negarlo. La estructura tiene un hilo conductor claro: el viaje, los vientos de la vida llevan de aquí para allá a Cándido, convertido en un juguete del destino que recorre un mundo estragado por catástrofes naturales, por designios humanos y, sobre todo, por las religiones. Voltaire ataca, con ironía y sarcasmo, la intolerancia, el fanatismo, los abusos de la colonización europea en América, los engaños y artificios sociales, y las matanzas de las guerras.

Prólogo de Miguel Sánchez-Ostiz

Cándido o el optimismo es una novela breve donde Voltaire critica el optimismo metafísico encarnado por Leibnitz. A medio camino entre el apólogo, la fábula y el relato de viajes, Cándido muestra una visión crítica de las instituciones y de la condición social y moral del hombre.

CÀNDID O L'OPTIMISME

Capítol primer

Com Candid va ser educat en un magnífic
castell i com en va ser expulsat

A Westfalia, al castell del baró Thunder-ten-tronckh, hi vivia un
jovenet al qual la naturalesa havia dotat amb els costums més
dolços. La seva fisonomia revelava la seva ànima. Tenia molt de seny
i l'esperit senzill; crec que aquesta és la raó per la qual li deien Candid.
Els antics criats de la casa sospitaven que era el fill de la germana
del senyor baró i d'un gentilhome dels voltants, amb qui la
dama mai no es va voler casar perquè només havia pogut provar
setanta-un títols de noblesa ja que la resta del seu arbre genealògic
s'havia perdut a causa de la injúria del temps.

El baró era un dels senyors més poderosos de Westfalia perquè
el seu castell tenia una porta i finestres. Fins i tot l'estança més grarn
era guarnida amb un tapís. Si calia, els gossos dels seus corrals
badívols formaven una gossada; els seus palafreners eren els seus
munters; el vicari del poble era el seu gran consiliari. Tothom li deia
monsenyor i reien quan explicava contes.

La baronesa, que pesava gairebé tres-centes cinquanta lliures, per
la qual cosa es va guanyar una gran consideració, feia els honors
de la casa amb tanta dignitat que resultava encara més respectable
La seva filla Cunegunda, de disset anys d'edat, era de pell acolorida,
fresca com una rosa, grassa, apetitosa. El fill del baró semblava del
tot digne del seu pare. El perceptor Pangloss era l'oracle de la casa
i el petit Candid escoltava les lliçons amb la bona fe pròpia del seu
caracter.

Pangloss ensenyava la metafisico-teologo-cosmologia. Provava ad
mirablement que no hi ha cap efecte sense causa i que, en aquest
món, el millor dels mons possibles, el castell del baró era el més
êndid dels castells i la seva senyora, la millor de les baronesses
eda demostrat -deia Pangloss-, que les coses no poden ser
såriament segons el millor fi. Fixeu-vos bé com el nas ha estat
tuides per dur calces i per això en tenim. Les pedres van
existents.

d'una altra manera: perquè si tot és fet d'acord amb un fi, tot és
fet per dur ulleres i per això en duem. Les cames van ser visiblement
formades per ser tallades i per construir castells; d'aquesta...

Cándido o el optimismo. ¿Vivimos en el mejor de los mundos posibles?. Voltaire hace una crítica social apoyándose en la ironía, aquél que es bueno, ingenuo y noble padecerá los peores vuelcos del destino que lo llevarán a cuestionarse constantemente su filosofía de vida, al final Cándido entenderá que la felicidad no consiste en poseer una fe inquebrantable. Verá por fin que el trabajo, al mantenernos lejos del vicio y llevar pan a la mesa, es la mayor satisfacción. ( )