Seis años después de la muy elogiada colección de relatos Animales tristes, Jordi Puntí demuestra su talento para la ficción de largo alcance con esta particular «novela de carretera»: una historia conmovedora, descarnada y cargada de un humor sutil, que ahonda en las vidas de un pequeño grupo de personajes en una Barcelona sofocada por el manto gris de la dictadura y deseosa de incorporarse a la modernidad europea. Cuando el escurridizo barcelonés Gabriel Delacruz —huérfano, transportista y jugador empedernido— desaparece del mapa, sus cuatro hijos «cristóbales», que viven repartidos por Europa e ignoran la existencia de sus hermanos, se conocen y empiezan a atar los cabos de la historia de su padre. A medida que avanza la narración, el complejo retablo de una vida adquiere progresivamente profundidad, produciendo en el lector la misma fascinación que el propio Gabriel ejerce en quienes han tenido trato con él, en las mujeres que lo han amado y en los hijos que llevan esperándolo toda una vida.

cristobal ( )

En Christof, en Christophe, en Christopher i en Cristòfol són germans, però no es coneixen entre ells. Fills de quatre mares diferents, viuen a Frankfurt, París, Londres i Barcelona. En Gabriel, el seu pare, els va abandonar quan eren petits. Un bon dia, quan es fa oficial la seva desaparició, el secret surt a la llum i els germans es troben. Tot i que fa dues dècades que no en saben res i l'han oblidad, decideixen buscar-lo per resoldre els seus dubtes: ¿per què va marxar per sempre?, ¿per què porten tots el mateix nom? Els cristòfols, refan pas a pas la vida del seu pare per mirar d'esbrinar on pot estar. ( )

Tenim e mateix record.
És molt d’hora. Acaba de sortir el sol. Tots tres —pare, mare i fill— badallem de son. La mare ha fet te, o cafè amb llet, I ens el bevem perquè sí. Som al menjador, o a la cuina, tan quiets i en silenci que semblem estàtues. Els ulls se’ns tanquen. Aviat escoltem un camió que s’atura al davant de casa i fa sonar un cop el clàxon. Tot i que l’esperàvem, el rugit és tan greu que ens espanta i ens desvetlla. Els vidres de les finestres tremolen un segon. Els veïns es deuen haver despertat. Sortim al carrer a acomiadar el nostre pare, que puja al camió, treu el braç per la finestra i assaja un somriure mentre ens fa adéu. Es nota que li sap greu anar-se’n. O no. Només s’ha estat dos dies a casa, tres coma màxim. Els seus dos companys, dalt del camió, ens criden i també ens fan adéu amb la mà. El temps passa a càmera lenta. El Pegaso es posa en marxa i s’allunya pesadament, com si també li fes mandra. La mare porta un batí i potser se li escapa una llàgrima, potser no. Nosaltres, els fills, anem en pijama i sabatilles i el fred ens glaça els peus. Entrem a casa I ens fiquem un altre cop al llit, que encara conserva una mica d’escalfor, però ja no ens tornem a dormir per culpa dels pensaments. El cap no para. Tenim tres, quatre, cinc set anys, i hem viscut la mateixa escena unes quantes vegades. Aleshores no ho sabem, però aquest és l’últim cop que veiem el nostre pare.
Tenim el mateix record.

Temporada 2011-2012